Jordi Pigem és Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, assagista i escriptor de diversos llibres entre els quals destaquen Bona crisi: cap a un món postmaterialista, Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica, Pandemia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial i Consciència i Col·lapse, que tot just ha vist la llum.
Els propers 22 i 23 de maig s’unirà com a moderador al seminari i la conferència organitzades per The Protopia Lab on l’escriptora britànica, Mary Harrington, reflexionará sobre el progrés i sobre si, realment, es tracta d’una creença o d’un fet real i mesurable. En parlem d’aquests i d’altres temes amb ell, a continuació.
Ets uns dels 135 signants de la Declaració de Westminster que persegueix fomentar la lliure expressió a la societat actual. Una declaració signada per personatges com Julian Assange, Edward Snowden, Oliver Stone o Yanis Varoufakis, entre d’altres, però de la que no se n’ha sentit gaire a parlar…
Efectivament, l’octubre de l’any passat es va fer una declaració internacional amb, actualment, 135 signants, entre els quals destaquen personatges coneguts com els esmentats, i persones com el Micha Narberhaus, fundador de Protopia Lab i jo.
Tot i que els signants de la Declaració de Westminster tenim punts de vista, a vegades oposats, pensem que necessitem mantenir un debat lliure i obert, un pilar fonamental de les societats democràtiques. Però, malauradament ens estem aproximant a una societat amb un discurs únic…
Va passar, per exemple, amb la crisi de la Covid-19. Si algun científic sortia a dir que s’estaven prenent males decisions envers la vacunació massiva, se’l silenciava. Es van arribar a donar instruccions a plataformes com Facebook i Twitter que no es podien difondre missatges d’efectes adversos de la vacuna tot i que fossin veritat.
A l'època de la Il·lustració Kant va fer famosa la frase llatina “Sapere aude”, que vol dir, “Atreveix-te a saber”. Aquell era un dels horitzons de la societat moderna, en què es volien superar les supersticions i saber com eren realment les coses.
Quan els governs diuen que tan sols hi ha una única opinió i que els contraris a ella s’han de silenciar, tenim un gran problema que es tradueix en totalitarisme. Nosaltres demanem el lliure debat, una de les peticions també de Protopia Lab.
Per què creus que la conversa pública s’ha tornat tan disfuncional?
Des de fa uns anys veiem que el debat públic està baixant. La lliure expressió és la base d’una societat lliure, però, que cada vegada hi ha més polarització i un discurs únic que s’imposa des del poder.
Recentment, s’ha publicat el The Global Disinformation Index, que es presenta com la primera classificació del món de mitjans de comunicació basada en el risc que el mitjà difongui desinformació. Tot i que, en realitat, el que fa aquest índex és mesurar fins a quin punt determinades publicacions s’allunyen del discurs dominant…
Hem de recuperar la conversa, expressar lliurement les nostres idees i escoltar lliurement les idees dels altres, encara que no hi estem d’acord. Quan no hi ha debat, hi ha més polarització perquè no sentim què pensa realment l’altre i perquè ho pensa. Quan el debat és subtituït per tweets breus, insults i desqualificacions personals, el que fem és empobrir la cultura i la societat. Convé fomentar el debat de qüestions importants. Aquest és precisament l’objectiu de The Protopia Lab amb les seves “Converses Protopia”.
Precisament, en el marc de les “Converses Protopia” The Protopia Lab organitza els propers 22 i 23 de maig un seminari i una conferència sobre el progrés, en les quals participes amb l’escriptora britànica Mary Harrington. De quins temes conversareu?
Mary Harrington té una perspectiva molt crítica amb la idea de progrés. Es pregunta fins a quin punt el progrés és un fet o una simple creença. I ella constata, com jo també ho he fet, que si bé hem progressat molt en qüestions materials, comoditats físiques i prodigis tecnològics, no està gens clar que les nostres vides avui siguin més plenes, més relaxades, més cultes, més autònomes i creatives.
Quan va començar la revolució de les noves tecnologies de la informació, se suposava que ens portarien a un món de persones més autònomes i creatives. Però en la majoria dels casos ens ha portat a un món de persones més atrapades, enganxades i dependents, que perden el sentit de l’orientació si sols depenen d’aplicacions com Google Maps. Per tant, és molt útil que la calculadora et calculi una arrel quadrada però si anem delegant totes les funcions a la tecnologia ens n’anem desempoderant.
La transformació digital ha comportat més difusió de coneixement, però encara més augment del control. En paral·lel el coneixement que es difon és més de dades inconnexes que de veritable saviesa. No es tracta de tornar a viure com a mitjans del segle XX, però sí tenir una mica de seny i veure que hi ha tecnologies que ens porten a un progrés, però d’altres que estan al servei de grans corporacions i nuclis de poder que el que fan és fer-nos més addictes i menys autònom. Toca plantejar-se si realment això és progrés, si volem anar cap aquí.
Hem de saber triar què és el que més ens convé. Aquesta idea de què ens hem d’adaptar passivament a la tecnologia no funciona, la tecnologia hauria d’estar al servei nostre. Hem de tornar a agafar el volant de les nostres vides, i agafar el volant implica redefinir què vol dir progrés”
La Mary Harrington ha reflexionat molt sobre això. En el seu llibre Feminisme contra el progrés, explica que a la majoria de les dones el progrés tecnològic no les ha alliberat, si no que les ha cosificat encara més i posa exemples com els ventres de lloguer. Segons Harrington, aquest suposat progrés ha provocat que moltes dones es sentin més buides, menys lliures i més desarrelades ara que abans. I això no s’aplica només a les dones sinó al conjunt de la població. D’això precisament parlarem els propers 22 i 23 de maig.
Quins diries que haurien de ser els límits del progrès en materia medioambiental?
Els límits els posa la natura mateixa. Hi ha uns cicles de la biosfera que no podem alterar més enllà de cert punt sense causar alts i baixos importants. Entre les moltes formes de crisi que tenim flotant al voltant nostre hi ha zones potencials de crisi ecològica.
I, la més greu no són les emissions de C02, que formen part del metabolisme de la biosfera, i en canvi, és on s’ha posat el focus. Hi ha coses molt més greus com els microplàstics, i els centenars de milers de noves substàncies que hem produït des de la revolució industrial, la majoria de les quals no són fàcilment compatibles amb el metabolisme de la biosfera. Ja hi han molts estudis científics que evidencien que això és un problema molt més greu que el de les emissions de CO2 però, en canvi, no se’n parla. En aquesta línia, tot el discurs sobre el Vehicle Elèctric oculta el fet del gran impacte ambiental de la seva fabricació, i també silencia el fet que la major part de les emissions nocives del CO2 d’un vehicle no surten de tub d’escapament si no del desgast dels pneumàtics.. I aleshores, un Vehicle Elèctric com pesa més encara, desgasta més les rodes i té un major impacte sobre el medi ambient…
El preocupant és que hi ha un discurs únic sobre el tema de sostenibilitat. Jo vinc del món de l’ecologia, però entesa com a element de connexió vital amb la natura. Ara sols es parla de sostenibilitat, un concepte abstracte, tecnocràtic que està orientat a resultats numèrics.
De tot això parles al teu nou llibre Consciència o Col·lapse?
Som en una societat on el que potser el bé més important és la capacitat d’atenció de les persones, de trobar un sentit al món. Però, malauradament, aquesta capacitat està essent molt erosionada per l'impacte de les pantalles i de l’acceleració del món d’avui. Tenim moltes més dades al nostre abast, però menys consciència i saviesa. Hi ha vàries formes de col·lapse que trontollen.
S’han abandonat pràctiques de sentit comú com, per exemple, deixar el seient a les persones grans al metro, en un món on l’energia juvenil s’imposa. Sembla que el passat ja no serveixi per a res; no cal llegir els clàssics, sols importa el futur. No es tracta d'encorar-se en el passat però si trobar un equilibri i aprofitar les coses del passat que funcionaven com, per exemple, els clàssics de la literatura o de l’art..
El món que havíem construït penja més que mai d’un fil. Hem de saber triar què és el que més ens convé. Hem de tornar a agafar el volant de les nostres vides, i agafar el volant implica redefinir què vol dir progrés.
En el llibre, em baso en tota una enorme recerca de neurociència dels darrers 20 anys, que mostra que la ment humana té dues formes. Una, que és la ment algorítmica, que permet calcular i classificar, i és molt útil però que les màquines poden fer millor, i la part humana que té a veure amb la sensibilitat ètica, estètica, l’empatia i la intuïció, una forma de coneixement molt més profunda que el raonament. I tot això ho estem deixant de banda ja que estem basant-ho tot en les tecnologies.
Us convido a assistir als esdeveniments organitzats per The Protopia Lab per seguir reflexionant sobre un tema tan necessari com apassionant.